LA BRÚIXOLA
El Blog de l′Oratge

D’ON VE L’EXPRESSIÓ, PLOU MÉS QUE QUAN VAN ENTERRAR A BIGOT!

Per Jovi Esteve

El refranyer popular, apart de savi, és completament ocurrent i està carregat d’expresions que han anat passant de generacions en generacions fins la nostra època. Concretament hi ha una que jo, de ben xicotet, ja l’escoltava als meus pares i avis quan plovia amb molta força i intensitat: ‘PLOU MÉS QUE QUAN VAN ENTERRAR A BIGOT’. Però, qui era eixe tal 'Bigot'? D’on era? I més encara… què va passar quan el van enterrar, tanta aigua va caure?

Per increíble que parega, és de veres que va existir este personatge allà per l’any 1460 en la localitat extremenya de Zafra (Badajoz). Allí hi havia un castell feudal on vivia el famós D. Mendo Méndez de Peláez (comte de Zafra), més conegut com “Bigot” perquè, com es podran imaginar, tenia un prominent i desproporcionat ‘bigot’ que destacava entre els rasgos de la seua cara de pocs amics, un tipo de caràcter agre, molt odiat i temut en la comarca. De fet, existeix una verídica història que va relatar Eduardo Montesinos l’11 d’agost de 1897 a la revista ‘Nou Món’. Compta Montesinos que un calorós mes d'agost, es van assecar totes les fonts i pous de Zafra. Totes, menys la font del castell que provenia d'un manantial llunyà. El problema és que el ‘comte de Zafra’ es negava a deixar que la gent del poble beguera de la seva font «perquè l'espectacle de desesperació dels infeliços que s'acostaven al seu castell per apagar la seva set li divertia», segons la narració. Un dia, una gitana va aconseguir colar-se dins del castell i va omplir una gerra d'aigua, però va ser descoberta abans d'escapar i la van portar davant de ‘Bigot’ com si fora un criminal. De poc li va servir que implorara perdó assegurant que la seva anciana mare estava morint de set. La gitana va ser castigada amb set pals, tants com els trossos en què es va trencar la gerra després de ser llançada a l'aire pels sentinelles. Quan a la gitana la van tirar del castell, es va girar i en to profètic va dir: «Set trossos, set!... els dies de la setmana! Hui és dimarts i moriràs el dimarts que ve! Tanta aigua tindràs que navegaràs sobre ella. Maleït sigues!».

Aquella nit, D. Mendo no va poder dormir recordant la seva maledicció. A l'endemà va caure malalt de febra i, després de varios dies d’agonia, va morir dimarts següent. El seu cos va ser col·locat «sobre un riquíssim fèretre» i exposat en una sala baixa del castell, però el cel «va enviar tan fortes pluges» que, segons el relat, en poques hores el castell es va inundar. «El cadàver del comte, en la seva caixa, que li servia de vaixell, surant sobre l'aigua i seguint el corrent, eixia per la porta del castell en direcció als vessants de la muntanya, on pujant i baixant, va arribar a la vora d'un barranc on l'aigua formava una immensa cascada i allà va desaparèixer per sempre». També hi ha una altra versió ‘granadina’ sobre l'origen d’esta història, si bé en tots dos casos apareix una maledicció gitana.