COM ES FORMA UNA TRONADA ESTÀTICA?

Hi ha tronades que passen com un patinet: fan soroll, deixen poca pluja i se’n van. Però hi han altres, molt més bèsties, que fan una cosa inquietant: es queden plantades damunt d’un mateix punt durant hores, com si algú haguera posat el núvol en “pausa”. És el que ha passat en algunes localitats de la Safor i la Marina Alta durant esta última DANA del passat 19 d'octubre. Carrers convertits en rius, barrancs que desperten de colp i pluviòmetres fent hores extra, mentre a pocs quilòmetres potser només plovia normal o, fins i tot, quasi res. Com pot ser això? La resposta està en una combinació de peces que, quan totes encaixen, es forma una màquina perfecta de fabricar pluja que no para.

Una DANA és, simplificant molt, una bossa d’aire fred a uns 5.500m d'altura. Imagineu que dalt del cel entra una nevera gegant mentre baix, prop de la mar, tenim aire més càlid i carregat d’humitat. L’aire calent pesa menys i vol pujar. Si damunt troba aire fred, puja encara amb més alegria. I quan puja, es refreda, el vapor d’aigua es condensa i naixen els núvols de tempesta. Primer... núvol, després cortina d’aigua, després trons, llamps i el festival complet. Però això no explica encara per què la tronada no se’n va.

La clau està en el vent. Les tempestes solen moure’s arrossegades pels vents que hi ha en altura, que les espenten en una direcció. Però en alguns episodis, estos vents són dèbils, o es compensen amb vents en superfície que bufen en sentit contrari, fent que la cèl·lula tempestuosa es puga quedar equilibrada sobre un mateix punt. És com si no tinguera GPS ni gasolina: creix, plou i es regenera quasi al mateix lloc. I mentre no es trenque este delicat equilibri de vents, no deixarà de vomitar pluja sobre el mateix punt.

I ací està el problema, en la regeneració continua. Una tempesta no és un núvol únic i etern, sinó una fàbrica de núvols. Pot morir una cèl·lula de tempesta, però al costat en naix una altra, i després una altra, i després una altra. Si totes naixen i passen pel mateix corredor, el resultat és el que anomenem “tren convectiu"   perquè els 'vagons de pluja' circulen i es regeneren un darrere l’altre per la mateixa via. Per al poble que queda davall d’eixa via, és una autèntica barbaritat. I qui posa la via? Moltes vegades, el Mediterrani.

El Mediterrani, quan està calent, funciona com una olla sense tapa. Evapora aigua constantment i carrega l’aire d’humitat. Si bufa vent de llevant (E) o de gregal (NE), eixe aire humit entra cap a terra. Quan arriba a zones on els vents xoquen entre ells, o quan es troba muntanyes, l’aire és obligat a pujar. I quan puja, descarrega. La mar no tira poals d’aigua directament, però alimenta la cinta transportadora: aire humit entrant sense parar, núvols formant-se sense parar, pluja caient sense parar.

Les muntanyes també juguen fort. Una serra pot fer de paret. L’aire humit arriba, no pot travessar-la i puja. Eixa pujada extra encén la tempesta o la reforça. Per això, en comarques pròximes al litoral o amb relleus marcats, la pluja pot multiplicar-se. Un poble pot quedar just en el punt on l’aire puja, convergeix i explota en forma de pluja; i el poble del costat, només uns quilòmetres més enllà, pot quedar fora del “canó” principal.

Això explica una de les coses més desconcertants d’estos episodis: la desigualtat brutal de la pluja. No plou igual en totes bandes perquè les tempestes no són una dutxa uniforme; són més paregudes a una manguera descontrolada. Si la manguera apunta tres hores al mateix poble, eixe poble s’inunda. Si apunta un poc més a l’esquerra, el desastre canvia de municipi.

Per això, quan una DANA troba un Mediterrani calent, vent humit persistent, aire fred en altura, relleu favorable i poc vent que desplace les tempestes, pot passar el pitjor: una tronada estàtica. I una tronada estàtica no és només “molta pluja”; és pluja amb insistència, amb punteria i amb mala idea. La del passat dia 19 va estar 9 hores seguides!!!! descarregant pluges intenses en molts punts de la Safor i la Marina Alta.

La lliçó és senzilla: en estos episodis, no cal que ploga fort en tota la província perquè hi haja perill. Pot ser suficient que un cumulonimbe (el rei dels núvols) decidisca quedar-se parat damunt d’un barranc, d’un poble o d’una rambla. I quan el cel posa el dit en un punt del mapa i no el lleva, l’aigua escriu la notícia.